L'avinguda d'Isaac Albéniz

Isaac Albéniz va néixer a Camprodon el 1860. Era el quart fill de la família Albéniz i Pascual. Les seves tres germanes eren més grans que ell i una d’elles, la Clementina, era professora de piano. De ben petit Isaac ja va aprendre a tocar-lo, i per això, a l’edat de quatre anys, va oferir el seu primer concert a Barcelona. La gent quedà meravellada escoltant-lo. Els seus pares, en veure el do del seu fill el van fer anar al Conservatori de París amb només 6 anys.

Albéniz va viatjar molt, i al llarg dels seus viatges per Amèrica, Anglaterra, França, i Espanya, va anar coneixent a grans mestres: Falla, Turina, Bretois, Malats, Faure, Debussy, Power, Granados, etc...

Era un admirador de Franz Liszt i, amb 19 anys, va viatjar a Budapest per conèixer ’l  personalment.

El  1880 va actuar per Amèrica, Cuba, Mèxic i Argentina. Al

Tornar a Espanya al 1882, la va recórrer tota i era comparat amb Anton Rubinstein, per reunir, com pocs, les qualitats d’equilibri, melodia, sentimentalisme i força evocadora. Va compondre moltes obres musicals, entre les que citarem la “Suite española”, “Suite ibérica”,”Suite mouresque”, “Caprichos andaluces”, “Rapsodia española”, l’òpera “Pepita Jiménez”, les sarsules “Catalanes de Gràcia”, “El canto de la Salvación”, “San Antonio de la Florida”, etc...

L’any 1883 va conèixer a Barcelona a la senyoreta Rosina Jordana Lagarriga, filla d’una família de comerciants del barri de Gràcia. Rosina aprenia a tocar el piano i va demanar-li lliçons a Isaac. D’aquest primer contacte va venir l’enamorament i, finalment, el casori. Per raons de salut de la Rosina, varen venir tots a Tiana a passar una temporada.

L’Albéniz passava llargues temporades a Tiana, on hi tenia un bon amic tianenc, en Menció Griful, el “Narel.li”, que li deia ell. Al Cafè de Dalt, el Don Baldomero (avui restaurant L’avi Mingo) hi tenia les seves tertúlies, jugava al tresillo amb els  amics, i els diumenges a la tarda, a la sala del costat del Cafè, la sala Giral, tocava el piano amb els seus amics pianistes, en Rogelio  Pascual i en Malats, que passava els estius a la Conreria. Es posava a tocar el piano fent un seguit d’improvisacions , i els tianencs ballaven. I quan la gent menys s’ho  esperava tocava música que només es podia escoltar però no ballar. I si els joves  s’enfadaven  amb ell, s’aixecava, i donant un cop sec damunt el teclat i els deia: “ Al cul us pixo”. Cal aclarir d’ell que va ser un home que va començar a viure amb molta intensitat des de ben petit, i que, per tant, el seu parlar era en ocasions més aviat ordinari.

Va morir a Cambó-les-Bains, a la Catalunya Nord, el 18 de maig del 1909, als 49 anys. Pocs dies  abans el Govern francès li havia atorgat la Legió d’Honor.

Dues de les seves obres varen ser acabades per dos amics seus: “Azulejos” per Enric Granados i “Navarra” per Déodac de Séverac.

Darrera actualització: 18.01.2019 | 12:55